Wii U: Val la pena comprar una consola en vies d’extinció?

Em resulta curiós veure com la indústria del videojoc, i la forma en què els consumidors fem servir els productes que les diferents empreses ens venen, hem generat una dinàmica en què anem passant pel damunt dels productes, sempre a l’aguait del que sortirà després en la vertiginosa carrera cap a la millor tecnologia. Personalment ja vaig viure la carrera dels 16 bits, després els 32 bits, després els 128 bits, etc. Actualment ja no parlem de bits, però la lògica és la mateixa: del 1080p hem passat als 2k, després 4k, després els 60 fps estables… Ara amb la realitat virtual ja s’està parlant de 90 a 120 fps, i així sembla que podríem arribar fins a l’infinit. Aquest frenetisme tecnològic no només es limita al maquinari, sinó que també fa referència a la producció de jocs, de pel·lícules, de cinema… Aquesta afirmació no és vàlida per a tothom, òbviament, però, veient els últims esdeveniments, podríem dir que aquest ritme és cada cop més accelerat. De fet, el canvi generacional de maquinari al que estan apuntant les companyies enguany és preocupant quant estem parlant de que volen renovar sistemes que a hores d’ara tenen 3 anys de vida. Sembla ser que aquesta pot acabar sent la tònica habitual en un futur immediat (si els acaba funcionant quant a nivell i ritme de ventes) doncs, no sé si recordeu les paraules d’un dels representants de Sony, que afirmava que “els usuaris estem començant a acostumar-nos a respondre positivament davant de canvis freqüents”, fent al·lusió directa al consum de tecnologia mòbil, que es renova anualment. Nintendo, d’aquest fenomen, tampoc se’n lliura, i sinó, mireu quantes revisions hi ha de la DS, i de la 3DS.

Dit això, a mesura que va arribant la fi de la consola Wii U, no sé si també us passa a vosaltres, però jo cada cop la trobo més interessant. De fet, no sé si us ha passat mai, però quelcom que m’agrada molt és quan algú et recomana una sèrie i resulta que aquesta ja està acabada i tens tot un món d’episodis per explorar. Després del The legend of Zelda Breath of the Wild sembla que serà la fi de la plataforma de jocs de Nintendo, es podria dir el mateix de la Wii U, ja està enllestida. Però lluny de ser un desencís, resulta que tens una plataforma de jocs tancada amb un dels catàlegs de jocs més interessants de la generació actual. És cert que no hi trobarem gaires jocs “third-party”, i també és cert que ni la mateixa Nintendo ha acabat per explotar les potencialitats del gamepad amb pantalla tàctil, però per a aquesta consola podem trobar jocs de l’alçada de Bayonetta 2, Mario Kart 8, Pikmin 3, Super Mario 3D World, Yoshi’s Wolly World, Donkey Kong Country: Tropical Freeze, ZombiU, Xenoblade… entre molts d’altres.

A la plataforma, ja no hi ha el famós “hype”, ni hi ha maquiavèl·liques estratègies de màrqueting que fan que de vegades comprem productes que no es corresponen amb la idea per la qual els vam comprar. Totes les cartes estan ja sobre la taula. Hi ha el que hi ha, i ja no hi ha possibilitat tampoc de que hi hagi res més, fet que a mi personalment, m’agrada. A més, un dels altres atractius que té la consola és ser una porta d’accés per a totes aquelles persones que no han pogut gaudir encara del catàleg de la Wii, que encara que va ser titllada de ser una plataforma massa enfocada a un públic casual, ha deixat una biblioteca de jocs de l’alçada dels Mario Galaxy, Okami, Project Zero, Xenoblade Chronicles, Fire Emblem: Radiant Dawn, Red Steel, No More Heroes… entre molts d’altres. D’aquesta manera tens tot el catàleg de la Wii U més el de la Wii, en definitiva: jocs per parar un tren.

Quant als jocs de Nintendo (i amb aquesta última reflexió ja vaig enllestint), et poden agradar més o menys, però el que és innegable és que són jocs acabats de forma meticulosa, i amb una intenció molt ben definida. La companyia ha fugit de “la carrera” de la potencia gràfica per a, en canvi, facilitar sistemes de joc que donen possibilitats d’interacció diferents i que busquen ser més immersius, i encara que si bé es cert que hi ha jocs amb els que ho aconsegueix amb més encert que d’altres, el que no se li pot retreure a Nintendo és que no ens convidi a sorprendre’ns fent el que, en definitiva, és el motiu pel qual existeixen les vídeo consoles: jugar. Quantes companyies poden dir que han aconseguit que els nostres avis juguin amb nosaltres a bitlles a la televisió de casa? O que grups de sagals surtin en bandada pel carrer en bicicleta a caçar monstres de butxaca?

En fi, vist que arriba l’ocàs de la plataforma, que ja tothom té els ulls en la propera consola que s’ha presentat amb el nom de Switch, i veient que, a més, aquesta no serà retrocompatible (al menys no mitjançant format físic), jo cada vegada em sento més atret per la idea de fer-me amb una Wii U. Com ho veieu vosaltres? N’heu tingut alguna? Quins jocs us han agradat més?

Fins la propera!

Jimmy Bravo