Arquitectura, escultura, pintura, música, dansa, poesia/literatura i cinema; aquestes són considerades les set arts. Cadascuna d’elles ha deixat obres per a la història com poden ser: el coliseu de Roma en el cas de l’arquitectura, el David de Michelangelo en l’escultura, la Gioconda de Da Vinci en la pintura o la cançó Imagine de John Lennon en la música, a més de la dansa, la poesi, la literatura i el cinema, i és que existeixen tants exemples, que no em cabrien en un article. Però, t’estaràs preguntant, això no és un web de videojocs? Per que em fa una classe d’art, aquest? Tota aquesta introducció està relacionada amb els videojocs, ja que si tot el mencionat anteriorment és considerat art, per què aquests no poden ser vists com el vuitè art? En aquest article m’agradaria exposar les raons per les quals jo considero els videojocs com al vuitè art.
M’agradaria començar compartint un petit matís de l’arquitectura, la escultura, la pintura i el cinema. Per a que una obra de les arts abans esmentades pugui ser considerada una bona obra, no solament hem de valorar si és bonica o té algun sentit; també són molt importants les emocions i les sensacions que transmet a qui l’observa. I això mateix fan molts videojocs, ens transmeten unes emocions, uns sentiments, que nosaltres, els jugadors, sentim no solament en jugar, sinó també en recordar el joc. Crec que un molt bon exemple pot ser Journey, un joc que no solament gràficament és molt bo, sinó que també ens transporta a un món per explorar, en el qual l’important no és la meta, l’important és el viatge. Un viatge durant el transcurs del qual podem notar com diversos sentiments aparèixen en nosaltres, cada persona és diferent i de segur que cada experiència també ho és, tranquil·litat, pau, tristesa, alegria… són algunes de les emocions que segurament els jugadors que han gaudit de Journey han pogut sentir. I com Journey, bastants més: Shadow of the Colossus, Ico, Flower, Okami o Gris, per donar-ne alguns exemples. Aquest és un dels punts que crec que fan dels videojocs un art.
La música, l’exemple que he posat al principi, Imagine de John Lennon, és una cançó amb una melodia molt tranquil·la i lenta, si a això hi sumem la lletra, fa que escoltar-la sigui un moment de tranquil·litat i pau. En els videojocs la música també és un factor importantíssim per a que a l’hora de jugar puguem gaudir d’una experiència més intensa. Un videojoc que personalment m’ha enamorat en aquest aspecte és Nier: Automata.
La banda sonora d’aquest videojoc simplement em va enganxar, Keiichi Okabe i Keigo Hoashi, els dos compositors de Nier: Automata van saber fer encaixar a la perfecció la música amb el joc. La banda sonora en aquest cas no és simplement la música que sentim de fons, és un acompanyament del moment i del lloc on ens trobem en la història. Explorar el món de Nier: Automata ja de per si és increïble, no solament pels escenaris i els gràfics del joc; com he dit abans, la música ajuda a ampliar l’experiència. Que estem caminant entre les runes d’una ciutat? La música ens farà sentir que realment estem en aquestes runes. Que estem creuant un desert? Doncs la banda sonora ens ajudarà a augmentar la sensació de solitud que el personatge està vivint. Una lluita contra uns robots malvats? La música ens posarà en alerta.
Com aquest exemple, molts més: The Last Of Us i la seva música fan que compartim el terror i la necessitat de sobreviure de Joel i Ellie, o Resident Evil 2 Remake, com ja vaig dir en l’article en què parlo de la demo d’aquest joc, han aconseguit amb la música o simplement amb uns quants sons, transportar-nos al costat de Leon S. Kennedy a Raccon City. És un punt en què crec que els videojocs, en general, ho fan molt bé.
Per acabar, m’agradaria parlar de les cinemàtiques, ja que també són un punt important, encara que jocs com Dark Souls o The Elder Scrolls en prescindeixen sense deixar de ser bons jocs; però, en general, els jocs que les inclouen intenten fer-les atractives per al jugador (i espectador) i, en alguns casos, aconsegueixen que una cinemàtica defineixi el joc. En aquest cas, em ve un exemple molt clar, i que segur que molta gent comparteix amb: estic parlant d’una de les primeres escenes de The Last Of Us. La cinemàtica ens mostra com la Sarah, la filla de Joel, és assassinada per un soldat. L’escena no solament és important per la mort d’ella, sinó també pel perquè, el com i tota la influència que té en la història: ella realment mor sense motiu, ni està infectada ni representa cap amenaça, Sarah solament és una adolescent normal i corrent, innocent de qualsevol cosa. I el moment en què pare i filla es diuen les últimes paraules ens mostra la cruesa emocional que el joc en farà sentir. Però la importància d’aquesta escena no queda aquí, tot el que significa aquest moment, ens ajuda a entendre la personalitat i el caràcter de Joel i a comprendre perquè és tan dur amb l’Ellie en un principi. És un exemple clar d’una cinemàtica que defineix el joc.
*** Alerta! Els següent paràgraf podria contenir spoilers! ***
Una altra cinemàtica que ens diu molt sobre el joc és l’escena final de Final Fantasy XV. Durant moltes hores hem compartit moltes experiències amb els nostres companys i amics (Gladiolus, Ignis i Prompto), hem vist evolucionar la relació entre els membres del grup, els hem vist en moments bons i moments dolents, hem explorat un món amb ells i compartit mil batalles. I encara que en general el joc no sàpiga transmetre les emocions dels jugadors, som nosaltres els que al final agafem estima als nostres companys. Dit això, l’última escena em sembla el millor moment del joc amb molta diferència, i uns dels únics moments en els quals podem compartir els sentiments de Noctis. En una cinemàtica anterior podem veure el comiat del príncep amb els seus amics, és un moment important que complementarà l’última escena, i es que és un moment en el que comencem a empatitzar amb els personatges. I l’última escena remata aquest moment: sabem el que ha de passar, i fa que recordem tots i cada un dels moments viscuts amb els nostres tres amics, valorant tota la nostra aventura i preparant-nos per al final. És una escena genial que fa que tot el joc hagi valgut la pena, i ens fa entrar ganes de poder tornar a compartir aventures amb els nostres companys. És emotiva, però a la vegada reconfortant, ja que ens mostra que tots els sacrificis fets tenen una recompensa i un final que en general no decep ningú.
Tots aquests punts em fan valorar encara més els videojocs i tot el que representen, i per això considero cada videojoc una obra d’art, millor o pitjor, com pot ser una pintura, una cançó, una pel·lícula…
Espero haver pogut transmetre les meves idees amb èxit i que cada cop més gent comenci a considerar als videojocs com el que crec que són, el VUITÈ ART.
Amant dels videojocs, qualsevol gènere em va bé.
Per a mi cada un de ells és una experiència única.
totalment, porto anys dient que els videojocs són art. de fet, sempre he dit que és l’art suprem que inclou la resta d’arts existents. no oblidem que gràcies als videojocs també s’han creat petites (o no tant) escultures. però és que a més, hi ha molts videojocs en que pots separar els seus diferents components per tenir peces únics d’art: banda sonora, captures d’imatge, cinemàtiques, guió i diàlegs… menys la gastronomia, quasi tot pot incloure’s en un videojoc.
a més, té un element que les altres arts només poden contemplar: la interacció amb l’obra directe. tota obra d’art està pensada per ser interpretada per un receptor, però el videojoc afegeix un element extra, que el receptor pugui fer d’emissor i l’obra canviï segons les seves decisions. simplement fantàstic.